Antígona

Antígona

Antígona

– 2006  “Antígona” de Jordi Coca

Dirigida per Teresa Canas es va estrenar al Teatre Estudi de l´Institut del Teatre i al Teatre Ponent de Granollers.

El mite d’Antígona, filla d’Èdip, que va acompanyar el seu pare cec a l’exili i que es va suïcidar quan la van condemnar a ser enterrada viva per haver dignificat el cadàver del seu germà Poli­nices, malgrat les ordres del seu oncle Creont, rei de Tebes, ha estat font d’inspi­ració per a molts autors al llarg de la història. La dona jove que defensa els valors morals i que s’enfronta a la falsa justícia de la raó d’Estat va seduir Sòfocles, Eurí­pides, Racine, Espriu, Anouilh, Brecht i també Jordi Coca.

Els segles que ens separen de Sófocles es transformen en dies quan veiem que el poder despòtic de l’Estat continua avui, com aleshores, comprant el silenci dels cervells agraïts per perpetuar-se inde­finidament. De fet, aquest silenci és un dels elements clau de l’Antígona de Coca; un silenci que ens tenalla a tots i que per mitja de la por -por de trencar el fràgil benestar individual que ens hem construït- ens converteix en còmplices disci­plinats d’allò que diem detestar. El mun­tatge de Teresa Canas reflecteix molt bé aquesta fatal contradicció representada per Ismene, germana d’ Antígona, i per Tirèsies, prestigiós intel·lectual de compromís vençut per la covardia, i ens diu que serà el seu silenci (el nostre) qui cavarà la fossa de la jove i noble Antígona.

No cal dir que els paral·lelismes amb la societat catalana són enormes; una soci­etat, la nostra, mancada d’ Antígones i sobrada d’Ismenes i de Tirèsies.

Project details

Deixa una resposta

Your email address will not be published.