Assistències

Home / Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències
Assistències

Assistències

Com a ajudant de direcció a l’Institut del Teatre ha participat en els segënts tallers i tesines.

“La Doble Inconstància” de Pierre de Marivaux (2004). Taller de 3r d’interpretació a l’Institut del Teatre dirigit per Magda Puyo.

Aleshores em vaig adonar de la qualitat teatral d’uns diàlegs que, sense limitar-se a l’agudesa verbal, transmetien les forces inconscients dels personatges, el complex treball de l’evolució dels sentiments i la lluita d’uns éssers captius en una societat que engabia les pulsions.
I és que enfonsar-se en l’estudi d’un clàssic com aquest és descobrir un text que ho té tot menys una única direcció. Moltes són les lectures que s’hi han fet, però seria caure en un parany triar-ne una. Perquè si alguna cosa té d’interessant aquesta obra és la complexitat de les situacions. Sílvia i Crispí s’estimen, o això pensen? Haurien continuat junts si no els haguessin separat? El Príncep sent un veritable amor per Sílvia, o només un desig irrefrenable? Té dret a actuar sobre els altres només perquè en té el poder? Què hauria passat si en lloc de ser Príncep hagués estat un súbdit? El fi justifica els mitjans? Som tots iguals, a fi de comptes, i actuem de diferent manera segons les circumstàncies que ens envolten? Què diferencia realment a Sílvia i Crispí del Príncep i Flamínia?

Al final te n’adones que allò que fa un clàssic és oferir-te un valuós material de reflexió sobre el món que t’ha tocat viure, sobre les seves contradiccions. Però, a més a més,  t’ofereix teatre, és a dir, tot un plegat d’escenes riques en situacions, de diàlegs subtils, de possibilitats pel drama i la comèdia.

– – –

“Ivonne princesa de Borgonya” de Witold Gombrowicz (2007). Taller de 3r d’interpretació dirigit per Xicu Masó a l’Institut del Teatre.

És el relat clàssic de la bella i la bèstia, encara que amb els papers invertits. Un príncep molt guapo desitjat per totes les dones de la cort pren la determinació de casar-se amb una forastera lletja i misteriosa. Introduïda a la cort reial com a núvia del príncep, la jove Yvonne, simple i absolutament silent, provoca tota una xarxa de passions, d’inquietuds i d’enigmes. La presència muda i atemorida d’Yvonne, princesa de Borgonya, incita i excita, torna bojos els cortesans i els erotitza, els irrita i els reuneix per acabar cometent un crim.

Però sota l’aparentment simple estructura d’Yvonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz, subjau una incisiva mirada a les clavegueres del poder i a les misèries de la condició humana.
Gombrowicz diu: “Més d’una vegada la meva obra agafa el caràcter d’una autèntica paròdia de Shakespeare. Els decorats, els vestits, les màscares dels actors han d’expressar aquest món de jocs i artificis eterns, eternes imitacions i mistificacions.”

– – –

“Temps de Planck” de Sergi Belbel (2010). Taller de 4r de musical dirigit per Joan Maria Segura a l’Institut del Teatre.

La física quàntica i el musical semblen mons molt  allunyats, però el dramaturg  Sergi Belbel els va unir en l’obra “El temps de Planck” que ell mateix va dirigir al teatre Romea de Barcelona, com a part del festival Grec del 2000.
L’obra explica la història d’un malalt terminal i les seves quatre filles, una de las quals tracta d’alleujar el dolor que li causa l’estat del seu pare buscant consol en les teories de la física. Musical quàntic? El de Belbel és per suposat un musical atípic. Física quàntica portada al terreny de la més absoluta quotidianitat i dels sentiments més comuns. Al cap i a la fi és assenyalar la profunda relació entre l’home i el cosmos, l’univers i l’amor, el dolor i les estrelles.

El temps de Planck explica la història de la família Planck, la qual fa front a una situació força delicada. Les quatre filles i l’esposa del senyor Planck, esperen la imminent mort del pare. L’inexorable destí provocarà reaccions i sentiments molt diferents en cada una d’elles, fins i tot algunes dosis d’humor. Cada membre de la família afrontarà la situació d’una manera diferent. Encarant-se a la pròpia existència. Maria, una nena apassionada per la física que sembla viure més enllà del temps, intenta entendre la vida a través de la ciència i desitja ajornar la mort del pare, recolzant-se en la teoria del temps de Max Planck.

– – –
– – –

TESINES

“Antígona” de Jordi Coca (2006), dirigida per Teresa Canas es va estrenar al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre i al Teatre Ponent de Granollers.

El mite d’Antígona, filla d’Èdip, que va acompanyar el seu pare cec a l’exili i que es va suïcidar quan la van condemnar a ser enterrada viva per haver dignificat el cadàver del seu germà Poli­nices, malgrat les ordres del seu oncle Creant, rei de Tebes, ha estat font d’inspi­ració per a molts autors al llarg de la història. La dona jove que defensa els valors morals i que s’enfronta a la falsa justícia de la raó d’Estat va seduir Sòfocles, Eurí­pides, Racine, Espriu, Anouilh, Brecht i també Jordi Coca.

Els segles que ens separen de Sófocles es transformen en dies quan veiem que el poder despòtic de l’Estat continua avui, com aleshores, comprant el silenci dels cervells agraïts per perpetuar-se inde­finidament. De fet, aquest silenci és un dels elements clau de l’Antígona de Coca; un silenci que ens tenalla a tots i que per mitja de la por –por de trencar el fràgil benestar individual que ens hem construït– ens converteix en còmplices disci­plinats d’allò que diem detestar.
El mun­tatge de Teresa Canas reflecteix molt bé aquesta fatal contradicció representada per Ismene, germana d’ Antígona, i per Tirèsies, prestigiós intel·lectual de compromís vençut per la covardia, i ens diu que serà el seu silenci (el nostre) qui cavarà la fossa de la jove i noble Antígona.

No cal dir que els paral·lelismes amb la societat catalana són enormes; una soci­etat, la nostra, mancada d’Antígones i sobrada d’Ismenes i de Tirèsies.

– – –

“Qui torna  a casa” de Harold Pinter (2007). Dirigida per Alex Dezón es va estrenar al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre.

Res és el que sembla. Aquesta obra és com una Bernarda Alba en masculí. És un món mascle tancat on arriba una dona i el subverteix. Max el pare de la família és el patriarca lliga a la resta a través de la destrucció. Sam el germà petit d’en Max és la minyona de la casa i qui porta els diners. Lenny fill d’en Max és un vividor que mentre no li toquin el que és seu, deixa fer. Teddy és el fill que ha marxat i ha triomfat. I torna després dels anys amb la seva dona Ruth qui capgira i pertorba a la família. Joey el més jove és ingenu i curt de gambals.
Els mascles es reparteixen la Ruth, ella ho accepta i en Teddy també des de la més terrible de les quotidianitats. Encara que sembli que ells la dominen al final ens adonem que ella té la paella pel mànec. Tot el que passa no té especial importància.
És una obra que ens enfronta a la perversió en que poden arribar les relacions familiars.

– – –

Details del projecte